El passat 15 de juny de 2004 es va conèixer la decisió del Vaticà de dividir en tres la diòcesi de Barcelona i constituir les noves diòcesis de Terrassa i Sant Feliu de Llobregat. Per aquesta mateixa decisió, el valencià monsenyor Agustí Cortés Soriano va ser nomenat bisbe de la nova diòcesi de Sant Feliu de Llobregat, un episcopat de 661.393 habitants que tindrà l'església de Sant Llorenç com a catedral. En aquest sentit, la ciutat passa a ser la capital de la comunitat catòlica de les àrees territorials del Baix Llobregat, el Penedès i el Garraf, compostes pels arxiprestats del Prat de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, Sant Vicenç dels Horts, Montserrat, Garraf, Vilafranca del Penedès, Anoia i Piera - Capellades.

La divisió de la diòcesi de Barcelona i la fundació dels episcopats de Terrassa i Sant Feliu de Llobregat –una decisió que ha estat acollida amb discrepàncies per un sector de la comunitat eclesiàstica catalana– suposa la reordenació del segon bisbat més gran d'Europa després de Milà i la primera creació de noves diòcesis a Catalunya després de cinc segles. Pel que fa a Sant Feliu de Llobregat, una vegada coneguda la designació s'obre un període de configuració i establiment de la nova seu episcopal, que serà desenvolupat personalment pel bisbe de la ciutat, Agustí Cortés Soriano. L'església de Sant Llorenç serà la catedral del bisbat, sense que això interfereixi el desenvolupament normal dels oficis i activitats que actualment fa la Parròquia. En aquest sentit, mossèn Pere Corbera, rector de la Parròquia de Sant Llorenç, ha senyalat que "tot i la transcendència històrica per a la ciutat d'aquesta decisió, només amb el pas del temps podrem valorar el que suposa tenir una seu episcopal a Sant Feliu".

Nascut a València el 1947, la trajectòria eclesiàstica de monsenyor Cortés, bisbe d'Eivissa des del 1998, ha estat molt vinculada a la docència en diversos centres dels Països Catalans. En declaracions a Ràdio Sant Feliu tot just després del seu nomenament, monsenyor Cortés va assenyalar que "com podeu imaginar-vos, el primer sorprès vaig ser jo, ja que no m'ho esperava en absolut. No m'esperava ni la divisió de la diòcesi de Barcelona ni el meu nomenament posterior, perquè mai pensava ser un candidat per a aquesta nova seu. Personalment, cal agrair la confiança que tenen en un mateix i, per altra banda, mirar positivament els fets tal com vénen i posar molta il·lusió i molta força per anar endavant".